Llach (I)

Només puc oferir un adéu falsejant

                                                     (sabessis bé, Lluís Llach)

• Sabessis bé com ploren les paraules
• del nostre vers que no podrà acabar-se mai,
• com s'esmunyen i fugen del pentagrama absurd,
• des que tu no hi ets, absurd,
• des del teu enyor, absurd.
• Et dic adéu des de l'immens silenci
• de cada indret on hi ha el teu somriure nu,
• que il·lumina i perfila l'espai de solitud
• on servo els acord per a tu
• d'un cant que se'm torna mut.
• Mai, ben segur que mai,
• res no tindrà l'encís del moment conviscut.
• Per molt que el temps em doni
• el do d'un altre somni,
• viuré captiu del goig de la memòria
• i les paraules, el fil per estimar-te.
• Tant se val si no fem els camins
• que havíem previst recomençar,
• els teus versos als llavis amics seran
• vaixells per l'ample mar,
• tan pitjor és la certesa infinita
• de no poder prendre't més la mà,
• l'enllaç d'amor del teu mirar.
• Et dic adéu sabent-ne la resposta,
• allò que estimes sempre t'ha d'acompanyar,
• i així, fràgils, els gestos omplen de llargs ressons
• les blanques parets del buit amb l'ombra del teu dibuix.

[@more@]

Saber acomiadar-te d'algú, o alguna cosa, quan la recança et marca el pas feixuc cap un adéu no volgut. Saber-ne no se'n pot saber. Seria absurd, i tant absurd, trobar-se en una estació de tren perduda esperant el vagó que ja a fet camí cap a altres contrades, i tu asseguda en un banc tot absorta a estones en el record que et condueix a una sensació de melancolia paralitzadora, i d'altres moments et veus imaginant un futur concret que et dol, per què s'està perdent la possibilitat que pugui ser. L'amor no gaudit o perdut és el que produeix més versos de passió delirant, d'enyor i de sentiments profunds que busquen la manera d'entafunyar-se entre les paraules del nostre llenguatge que una vegada més, quan més el necessites, se't fa evident quant n'és de breu el seu repartori. Llavors pensem que potser, per tal de no defallir i haver d'empassar-nos-ho, potser ens queda l'esperança de poder recorre a algun mode d'art, però quan no pots compondre res inèdit, t'agafes al vers, la prosa, la melodia… d'algú altre que intueixes ha sentit el mateix que hom pateix avui en les seves carns.

Trobar-se estirada a plena nit, i entre sons descobrir que el seu record envaeix la cambra i empapa el llençol d'humitat, i sents de cop la necessitat de fer corre les gemmes dels dits tot cercant per la immensitat del llit doble l'espai que ahir va ocupar el seu cos. I recordar fins el mínim detall la silueta del seu pit nu, les formes del seu ventre i la seva 'cadera'. I regirar-te un cop i un altre entravessada, però ja estàs perduda entre somnis barrejats amb records. La seva olor, el seu moviment, la seva presència, els seus llavis… el plaer compartit. I llavors sentir la solitud en la seva màxima expressió. Optes per acariciar-te impúdicament el teu cos, i dubtar entre complaure el desig de deixar que una llàgrima es perdi entre el cotó o fer l'esforç per tornar-te a submergir en l'inconcient, pro només fins la pròxima mitjanit. Certament les nits de sexe són les que més es troben a faltar, perquè t'agafa de sobte, a soles, i recordes el plaer de l'amor compartir, el gaudir, les carícies i abraçades tendres, els massatges sensuals i relaxants… la veritat és que la persona que estimes amorosament la trobes a faltar en molts moments, però l'únic moment en què és insustituïble és alhora de donar-te el cos i l'ànima unides. Tots comprenem que volia dir Sabina amb el " y tardé en olbidarla 18 días y 500 noches".

Berta

Tweet