LA IMATGE FERIDA, Geografies del dolor i el compromís de l’art

LA IMATGE FERIDA, PRIMERA PART 

Una mica de rebot he acabat assistint al seminari de la Càtedra d'Art i Cultura Contemporània, La imatge ferida, que ha tingut lloc aquests dies a la Facultat de Lletres de la UdG. (11-14 de desembre). M'ha semblat molt interessant i digne d'esment més d'una conferència, per tant intentaré resumir, explicar o simplement divagar sobre algunes de les coses dites en elles. Intueixo que el text que em sortirà serà força llarg, ja que he pres moltes notes i tinc forces coses a ressaltar i comentar, però bé, no és obligació de ningú llegir-me, i jo tinc moltes ganes d'escriure.

"INVIERNO EN BAGDAD" pel·lícula-documental de Javier Corcuera:

Per començar per l'inici… El seminari es va pre-inaugurar amb la projecció del Documental "Invierno en Bagdad" al cinema Truffaut. Abans de l'inici de la pel·lícula van intervenir el professor d'Història del Cinema Àngel Quintana i Kahtan Al Ani, l'ajudar en la producció del documental que va fer de traductor i mediador amb les víctimes que van permetre que es filmés el seu testimoni. Ja les explicacions de Kahtan van introduir el públic poc nombrós de la sala, com no és estrany en aquest cinema i com ve essent habitual en els Seminaris per molt interessants que siguin, per molt bon nivell que tinguin, que s'organitzen en els nostres dies arreu. Doncs bé, Kahtan com a persona iraquiana i locutor de la ràdio nacional en el moment de la invasió nord-americana (que fou destruïda) ens va parlar del procés de filmació sobre el terreny, de la seva gran dificultat degut al rebuig que produïen els estranys (tots aquells que no fossin familiars) i més encara els occidentals i periodistes que al seu parè no estaven aconseguint res ensenyant les imatges només per a lucre econòmic personal. Ens va parlar dels casos concrets, de la seva família, del seu exili, dels seus companys de professió, de morts, ferits, de gent sense futur… va ser entrar en un altre món, un món que sabem que hi és i que nosaltres, dic nosaltres per referir-me  un grup de gent al qual em sento més pròxima ideològicament, ja hi pensem però no amb la intensitat i l'assiduïtat amb la qual ho hauríem de fer, de cop un gerro d'aigua freda al cap. Els meus problemes, els problemes de les persones del meu voltant són tant petits comparativament encara que ens afectin d'una manera real, són molt més petits, i sovint força banals.

El documental era realment emotiu, era gairebé impossible aguantar les llàgrimes, i també impossible no sentir-se enfurismada amb la societat i fins i tot amb la petita part de culpa que em correspon com a persona que no està passant per una misèria tant gran i injusta com la que passen ells a dia d'avui a les portes d'Europa, i que no fem prou… no, no fem prou. No intento culpabilitzar-me sinó simplement expressar la sensació de tristesa, desolació, ràbia… més d'un vegada vaig tenir ganes de fotre un cop de puny al respatller de la butaca del davant… quina impotència. Quan veus aquest documental, i d'altres de lloc diferents i per causes diferents, et sents impotent i que formes part d'una societat amb la qual no et sents identificada, en canvi ets conscient que aquella víctima podries ser tu. No ho pensem massa això, ho no ho pensen massa les persones que caldria que ho pensessin. És la història de sempre, els que vàrem anar a veure el Documental, els que hem assistit a les conferències, els que pugueu llegir això… no és res que no sabem, no és res amb el qual no estiguem d'acord. Només escolta aquell que vol saber, i com fer que aquells que es posen la bena als ulls per no veure-hi voluntàriament els hi caigui? Com fer que els que es deixen manipular, per les persones poderoses i interessades, adquireixin el seu paper de responsabilitat i consciència? És certament difícil, però poc a poc que diuen, és molt bonic pensar amb un món força diferent al d'avui però massa utòpic per fer que la gent es mobilitzi en massa de cop i volta i capgirar-ho tot, son necessàries petites passes d'uns quants, perquè uns altres si sumin i poc a poc caminar… caminar cap un món millor, més just. Tant de rotllo per recomanar que qui tingui la oportunitat de veure "Invierno en Bagdad" que ho faci, es centre en les víctimes més fràgils, en els nens.

 "Selecte de lectures", Modest Prats, professor de Filologia catalana, UdG:

Modest Prats ens va delectar amb la lectura de fragments de  textos que expressen bé el sofriment, el dolor humà… "el llibre de Job", "Els germans Karamàzov" de Dostoievki i "La pesta" d'Albert Camus. Una delícia de text que ens van passar. Com m'agradaria escriure igual de bé, com m'agradaria ni que fos llegir en públic com ho fa el professor Modest Prats.

"Traces del dol(or)" Xavier Antich, professor d'Història de les idees estètiques, UdG:

Tinc molts apunts d'questa conferència així que hauria de fer gairebé una tasca de recomposició i redacció molt treballat, i com sabeu els que teniu bloc, i si més no jo ho faig així, escric segons em va vinguen al cap, aquest cop amb les notes fetes a l'agenda al costat, això si. Per tant escriure unes quantes idees, potser inclús desvinculades unes amb altres, però perquè pugui quedar recollit el to i la voluntat primordial que jo he entès que volia deixar anar el professor Antich…

Ell començà parlant d'unes fotografies velles que va trobar a Berlín un cop ja caigut el mur… partint d'aquí ens parla dels artistes d'aquell moment, incís noranta, que es donen compte que s'ha de fer visible l'horror viscut i l'oblit, s'obre la porta a l'obsessió pel passat. "Quan els llibres cremen, al final la gent cremarà". I fruit del treball col·lectiu que es va fer del dol es va poder "convertir el rastre (passat) en traces (futur)",  és a dir no només recordar sinó treure'n una  lliçó. "El passat amb una ferida oberta es converteix en un trauma" (Freud).

En molts llocs on hi han hagut guerres s'han convertit en testimonis desoladors de l'oblid, del silenci, on no va guanyar ni uns ni altres amb el pas del temps sinó l'oblit, aquests son els rastres que no han esdevingut traces. I va parlar del cas de les guerres espanyoles, tot introduïnt obres d'artistes com ara un quadre de Tapies del final de la dictadura "Companys".

Però després va arribar el moment de la "instantanïetat de la violència" amb l'arribada de la fotografia digital, és com una "necrofilia col·lectiva de la mort en directe", "un excés d'imatges que provoca una insensibilització", amb l'abundància d'imatges colpidores que arriben des del Pròxim Orient cada dia, no hi ha temps per fer el treball del dol, només passa una imatge rera l'altre. Fins i tot hi han hagut treballs d'artistes que han intentat denunciar la impotència de les imatges.

Així el fotoperiodisme – documental s'havia convertit sovint amb una fotografia freda, forense, comptable, fins hi tot es fa una artització – bellesa de l'horror. "com pot l'art, pràctiques artístiques, apropar-se a l'horror sense ser còmplices d'allò que denuncien?" es preguntava Xavier Antich.

Altre cop apareixen una avançada d'artistes que eren conscients de la  necessitat del treball del dol, i de combatre el no-res que suposa l'oblit. "Les imatges no són memòria per simple contemplació sinó que s'ha de treballar sobre les imatges", i per parla-nos d'aquesta nova idea ens parla fonamentalment del treball de Richter. Richter ,artista polonès, presentar 15 pintures al 1987, formaven un conjunt, que es titulaven "8 d'Octubre de 1977", uns esdeveniments ocorreguts feia 10 anys, la mort de 4 membres i dirigents de la RAF, els cossos havien estat trobats a les seves cel·les, segons versions oficials, suïcidats. Pintar a partir de fotografies originals del moment de la detenció o a partir de les  fotografies forences de fonts policials, aquesta fotopintura és totalment grisa i intenta anar més enllà de la fotografia introduïnt difussió per tal que la imatge emergeixi.

Bé, més o menys la conferència va anar per aquí, molt interessant també… però potser una mica més allunyat dels meus interessos, poc artístics, però amb això dels assassinats de la RAF va donar en el clau…

com que m'allargava tant he pensat en escriure una segona part…

Berta

[@more@]

Tweet