anades i vingudes

Ja
molts dies que tinc la ‘necessitat’ d’escriure, però se’m fa molt difícil
fer-ho aquí, ha plogut tant (de fet no tant) des de que aquest bloc va
néixer… moltes coses han anat canviat, però d’altres dins meu són similars. Bé, el que volia començar dient, és que sento ganes d’escriure, i potser
estaria bé tornar escriure en un lloc com aquest, però se’m fa difícil que
sigui precisament aquí, ja que tot i que aquest lloc ha estat força abandonat,
sé que de tan en tan algú hi bé a treure el cap, i això em cohibeix a l’hora
d’escriure, perquè se’m fa impossible escriure per mi, o a un possible lector
desconegut, sinó que a l’hora de posar-me a escriure de forma impulsiva davant
el teclat no puc evita pensar en alguns de vosaltres, els que abans em llegíeu…
no és premeditat sinó simplement és així

Tinc
molts bons records d’aquest indret tant enteranyinat, i ho guardo a dins dels
cor, tot i que per poder tirar endavant he hagut de evitar mirar massa
enrera… el final de la facultat, els desamors, la indignació amb forces
aspectes de la societat, la meva depressió, ja superada, i masses adéus que fan
mal.

Però
al capdavall sóc aquí, i molt segueix més o menys igual dins meu, per tant si
aquest ha estat un bon lloc en alguns moments, on sempre puc tornar, potser hi
tornaré. Sé que no haig de donar explicacions a ningú… potser és que m’ho
explico a mi mateixa.

Fa un
parell de setmanes, quan ja no podia aguantar més l’asfixia que em produïa la
‘esterilitat intel·lectual’ i després de recuperar una bona lectura que
m’havien posat a les mans, vaig anar a comprar un quadern en blanc, sovint quan
llegeixo alguna cosa que em mou per dins començo a redactar discursos o
històries dins el cap, que sempre penso que ho hauria d’escriure, que algun dia
he de tenir el modus de vida que em permeti cultivar-me però alhora
expressar-me, no és que cregui que el món es perd alguna cosa si no escric, que
no és el cas perquè si algun dia vull complir el desig que tinc per escriure
alguna cosa més o menys decent primer n’hauré d’aprendre, però és una
necessitat que tinc jo, no importa si sóc francament mediocre escrivint però
poder passar temps davant un llibre llegint o un ordenador escrivint fa que la
meva vida sigui més plena.

El dia
a dia avui no em resulta tant feixuc com ho ha estat els darrers dos anys, tot
allò ha passat, però valorar si és millor o pitjo és difícil, ja que només és
diferent. Si bé no és bo tenir massa nostàlgia, afectació de la qual sovint no
puc fugir, tampoc m’aporta massa res sentir-me bé, o més o menys bé. El dia a
dia és més agradable, coses a fer sense pensar en massa res transcendental, ni
en les coses injustes que passen al nostre voltant, fins i tot al nostre
voltant més immediat o fins i tot que ens afecten directament. Ara potser
exagero una mica perquè no és que hi hagi deixat de pensar en absolut però
abans hi pensava massa i ara potser massa poc. Abans creia que era en aquells
moment quant realment vivia de veritat amb plena consciència de les
injustícies, de la possibilitat de trencar amb les normes imposades, la
possibilitat de superació individual i col·lectiva… i a tot això s’hi sumava
que em sentia pròxima d’uns quants (relacionats amb la universitat) amb els
quals compartia converses, idees, inquietuds i em sentia formar part d’un col·lectiu.
Un  col·lectiu no imaginari i subjectiu,
sinó de carn i ossos, i que eren al meu costat, potser idealitzats, segurament,
però hi eren i m’ajudaven a seguir amb totes les meves cabòries mentals, potser
també m’ajudava a que em sentís més còmode amb la meva depressió i sensació de
desencant, desorientació, etc. Tot té i tenia una porta bona i una part més
negativa.

Però
ara reflexionant-t’hi mentrestant escric em dono compte que si bé és positiu
haver pogut agafar una mica més de distància, no puc deixar enrera la meva
lluita, els meus pensaments, ideals, les meves palles mentals, però no des de la
depressió sinó des d’un impuls renovat, des de la més o menys tranquil·litat,
que no ha de voler dir comoditat. Perquè no ens podem acomodar en aquest món que
ens ha estat donat. Jo no vull aprendre a sobreviure, sinó que vull viure,
intensament com abans però ara: Que es preparin! Perquè ja no em fa tirar
enrera cap petita cosa que abans em submergien a un món de llàgrimes autocompassives
i esterilitzats. Companys torno a la batalla, cada dia, espero anar venint per
aquí per compartit aquesta guerra, que encara segueix essent la meva. I sinó tornés de totes maneres sabeu
perfectament que compartírem i compartirem moltes coses.

(Sé que
tot és inconnexa però és el que ha sortit)

Una
abraçada enorme

Berta

Tweet