Ja
molts dies que tinc la ‘necessitat’ d’escriure, però se’m fa molt difícil
fer-ho aquí, ha plogut tant (de fet no tant) des de que aquest bloc va
néixer… moltes coses han anat canviat, però d’altres dins meu són similars. Bé, el que volia començar dient, és que sento ganes d’escriure, i potser
estaria bé tornar escriure en un lloc com aquest, però se’m fa difícil que
sigui precisament aquí, ja que tot i que aquest lloc ha estat força abandonat,
sé que de tan en tan algú hi bé a treure el cap, i això em cohibeix a l’hora
d’escriure, perquè se’m fa impossible escriure per mi, o a un possible lector
desconegut, sinó que a l’hora de posar-me a escriure de forma impulsiva davant
el teclat no puc evita pensar en alguns de vosaltres, els que abans em llegíeu…
no és premeditat sinó simplement és així

Tinc
molts bons records d’aquest indret tant enteranyinat, i ho guardo a dins dels
cor, tot i que per poder tirar endavant he hagut de evitar mirar massa
enrera… el final de la facultat, els desamors, la indignació amb forces
aspectes de la societat, la meva depressió, ja superada, i masses adéus que fan
mal.

Però
al capdavall sóc aquí, i molt segueix més o menys igual dins meu, per tant si
aquest ha estat un bon lloc en alguns moments, on sempre puc tornar, potser hi
tornaré. Sé que no haig de donar explicacions a ningú… potser és que m’ho
explico a mi mateixa.

Fa un
parell de setmanes, quan ja no podia aguantar més l’asfixia que em produïa la
‘esterilitat intel·lectual’ i després de recuperar una bona lectura que
m’havien posat a les mans, vaig anar a comprar un quadern en blanc, sovint quan
llegeixo alguna cosa que em mou per dins començo a redactar discursos o
històries dins el cap, que sempre penso que ho hauria d’escriure, que algun dia
he de tenir el modus de vida que em permeti cultivar-me però alhora
expressar-me, no és que cregui que el món es perd alguna cosa si no escric, que
no és el cas perquè si algun dia vull complir el desig que tinc per escriure
alguna cosa més o menys decent primer n’hauré d’aprendre, però és una
necessitat que tinc jo, no importa si sóc francament mediocre escrivint però
poder passar temps davant un llibre llegint o un ordenador escrivint fa que la
meva vida sigui més plena.

El dia
a dia avui no em resulta tant feixuc com ho ha estat els darrers dos anys, tot
allò ha passat, però valorar si és millor o pitjo és difícil, ja que només és
diferent. Si bé no és bo tenir massa nostàlgia, afectació de la qual sovint no
puc fugir, tampoc m’aporta massa res sentir-me bé, o més o menys bé. El dia a
dia és més agradable, coses a fer sense pensar en massa res transcendental, ni
en les coses injustes que passen al nostre voltant, fins i tot al nostre
voltant més immediat o fins i tot que ens afecten directament. Ara potser
exagero una mica perquè no és que hi hagi deixat de pensar en absolut però
abans hi pensava massa i ara potser massa poc. Abans creia que era en aquells
moment quant realment vivia de veritat amb plena consciència de les
injustícies, de la possibilitat de trencar amb les normes imposades, la
possibilitat de superació individual i col·lectiva… i a tot això s’hi sumava
que em sentia pròxima d’uns quants (relacionats amb la universitat) amb els
quals compartia converses, idees, inquietuds i em sentia formar part d’un col·lectiu.
Un  col·lectiu no imaginari i subjectiu,
sinó de carn i ossos, i que eren al meu costat, potser idealitzats, segurament,
però hi eren i m’ajudaven a seguir amb totes les meves cabòries mentals, potser
també m’ajudava a que em sentís més còmode amb la meva depressió i sensació de
desencant, desorientació, etc. Tot té i tenia una porta bona i una part més
negativa.

Però
ara reflexionant-t’hi mentrestant escric em dono compte que si bé és positiu
haver pogut agafar una mica més de distància, no puc deixar enrera la meva
lluita, els meus pensaments, ideals, les meves palles mentals, però no des de la
depressió sinó des d’un impuls renovat, des de la més o menys tranquil·litat,
que no ha de voler dir comoditat. Perquè no ens podem acomodar en aquest món que
ens ha estat donat. Jo no vull aprendre a sobreviure, sinó que vull viure,
intensament com abans però ara: Que es preparin! Perquè ja no em fa tirar
enrera cap petita cosa que abans em submergien a un món de llàgrimes autocompassives
i esterilitzats. Companys torno a la batalla, cada dia, espero anar venint per
aquí per compartit aquesta guerra, que encara segueix essent la meva. I sinó tornés de totes maneres sabeu
perfectament que compartírem i compartirem moltes coses.

(Sé que
tot és inconnexa però és el que ha sortit)

Una
abraçada enorme

Berta

Tweet

El cinema documental filma la guerra:Elena García Quevedo (periodista, guionista de Invieno en Bagdad), Kahttan Al Ani (locutor, ajudant de producció in situ) i Dr. Fontseca (Metges del Món, va operar una de les víctimes protagonistes de la pel.lícula).

Va estar molt bé xarrada, tot i que quedava una desconnectada de la projecció del film, hauria estat bé parla-ne acabada la projecció, però bé va ser molt interessant. El Doctor ens va parlar de la feina que hi va anar a fer a Bagdad, com treballaven, en la situació que es trobaven els hospitals, la tragèdia i la seva força, i la de tants altres, que varen anar de voluntaris a Bagdad esperant que l'atac fos imminent… una mostre més de coratge, de bona voluntat feta acció, em va quedar un gran respecte per les seves idees socials, morals i d'acció, d'ajudar en primera persona.

En Kahtan ens va tornar a parlar una estona més de la situació vista amb els ulls d'un iraquià que era allà i que ara és un immigrant mig voluntari mig refugiat, però vaig anotar una frase que tot i molt sabuda ja per molts de nostres no deixa de ser lapidària i real; " El que diuen els EUA és que volen portar la democràcia i llibertat al poble iraquià, però el que han dut a Iraq són les seves empreses i interessos.

Pel què fa a Elena Garcia; també em va semblar una persona amb unes motivacions molt similars els que jo crec que són moralment més correctes; " Podem crear realitat si seguim actuant!,

El duelo y el silencio; Carlos Thiebaut, professor de Filosofia Universitat Calos III de Madrid.

Des del meu punt de vista una de les millors conferències sense dubte, vaig demanar el text sencer de la conferència que espero poder aconseguir, però tinc unes quantes idees anotades, tot i que s'ha de dir que amb el seu discurs pausat, professional, acadèmic, però alhora profund i gairebé

[@more@]

Tweet

El cinema documental filma la guerra:Elena García Quevedo (periodista, guionista de Invieno en Bagdad), Kahttan Al Ani (locutor, ajudant de producció in situ) i Dr. Fontseca (Metges del Món, va operar una de les víctimes protagonistes de la pel.lícula).

Va estar molt bé xarrada, tot i que quedava una desconnectada de la projecció del film, hauria estat bé parla-ne acabada la projecció, però bé va ser molt interessant. El Doctor ens va parlar de la feina que hi va anar a fer a Bagdad, com treballaven, en la situació que es trobaven els hospitals, la tragèdia i la seva força, i la de tants altres, que varen anar de voluntaris a Bagdad esperant que l'atac fos imminent… una mostre més de coratge, de bona voluntat feta acció, em va quedar un gran respecte per les seves idees socials, morals i d'acció, d'ajudar en primera persona.

En Kahtan ens va tornar a parlar una estona més de la situació vista amb els ulls d'un iraquià que era allà i que ara és un immigrant mig voluntari mig refugiat, però vaig anotar una frase que tot i molt sabuda ja per molts de nostres no deixa de ser lapidària i real; " El que diuen els EUA és que volen portar la democràcia i llibertat al poble iraquià, però el que han dut a Iraq són les seves empreses i interessos.

Pel què fa a Elena Garcia; també em va semblar una persona amb unes motivacions molt similars els que jo crec que són moralment més correctes; " Podem crear realitat si seguim actuant!,

El duelo y el silencio; Carlos Thiebaut, professor de Filosofia Universitat Calos III de Madrid.

Des del meu punt de vista una de les millors conferències sense dubte, vaig demanar el text sencer de la conferència que espero poder aconseguir, però tinc unes quantes idees anotades, tot i que s'ha de dir que amb el seu discurs pausat, professional, acadèmic, però alhora profund i gairebé…..

s'ha perdut més d'una hora de feina, és la merda que té haver d'escriure directament a la pàgina d'edició del bloc.cat, bé si en tinc ganes tornaré escriure, la tercera part, però no em veig en cor ara de tornar-m'hi ha posar Fins aviat!

Berta

[@more@]

Tweet

El cinema documental filma la guerra: Elena García Quevedo (periodista, guionist de Invieno en Bagdad), Kahttan Al Ani (locutor, ajudant de producció in situ) i Dr. Fontseca (Metges del Món, va operar una de les víctimes protagonistres de la pel.lícula).

Va estar molt bé xarrada, tot i que quedava una desconectada de la projecció del film, hauria estat bé parla-ne acabada la projecció, però bé va ser molt interessant. El Doctor ens va parlar de la feina que hi va anar a fer a Bagdad, com treballaven, en la situació que es trobaven els hospitals, la tragèdia i la seva força, i la de tants altres, que vàren anar de volutaris a Bagdad esperant que l'atac fos inminent… una mostre més de coratge, de bona voluntat feta acció, em va quedar un gran respecte per les seves idees socials, morals i d'acció, d'ajudar en primera persona.

En Kahtan ens va tornar a parlar una estona més de la situació vista amb els ulls d'un iraquià que era allà i que ara és un imigrant mig voluntari mig refugiat, però vaig anotar una frase que tot i molt sabuda ja per molts de nostres no deixa de ser lapidària i real; " El que diuen els EUA és que volen portar la democràcia i llibertat al poble iraquià, però el que han dut a Irak són les seves empreses i interessos.

Pel què fa a Elena Garcia; també em va semblar una persona amb unes motivacions molt similars els que jo crec que són moralment més correctes; " Podem crear realitat si seguim actuant!,

[@more@]

Tweet

El cinema documental filma la guerra: Elena García Quevedo (periodista, guionista de Invieno en Bagdad), Kahttan Al Ani (locutor, ajudant de producció in situ) i Dr. Fontseca (Metges del Món, va operar una de les víctimes protagonistes de la pel.lícula).

Va estar molt bé xarrada, tot i que quedava una desconnectada de la projecció del film, hauria estat bé parla-ne acabada la projecció, però bé va ser molt interessant. El Doctor ens va parlar de la feina que hi va anar a fer a Bagdad, com treballaven, en la situació que es trobaven els hospitals, la tragèdia i la seva força, i la de tants altres, que varen anar de voluntaris a Bagdad esperant que l'atac fos imminent… una mostre més de coratge, de bona voluntat feta acció, em va quedar un gran respecte per les seves idees socials, morals i d'acció, d'ajudar en primera persona.

En Kahtan ens va tornar a parlar una estona més de la situació vista amb els ulls d'un iraquià que era allà i que ara és un immigrant mig voluntari mig refugiat, però vaig anotar una frase que tot i molt sabuda ja per molts de nostres no deixa de ser lapidària i real; " El que diuen els EUA és que volen portar la democràcia i llibertat al poble iraquià, però el que han dut a Iraq són les seves empreses i interessos.

Pel què fa a Elena Garcia; també em va semblar una persona amb unes motivacions molt similars els que jo crec que són moralment més correctes; " Podem crear realitat si seguim actuant!,

[@more@]

Tweet

LA IMATGE FERIDA, PRIMERA PART 

Una mica de rebot he acabat assistint al seminari de la Càtedra d'Art i Cultura Contemporània, La imatge ferida, que ha tingut lloc aquests dies a la Facultat de Lletres de la UdG. (11-14 de desembre). M'ha semblat molt interessant i digne d'esment més d'una conferència, per tant intentaré resumir, explicar o simplement divagar sobre algunes de les coses dites en elles. Intueixo que el text que em sortirà serà força llarg, ja que he pres moltes notes i tinc forces coses a ressaltar i comentar, però bé, no és obligació de ningú llegir-me, i jo tinc moltes ganes d'escriure.

"INVIERNO EN BAGDAD" pel·lícula-documental de Javier Corcuera:

Per començar per l'inici… El seminari es va pre-inaugurar amb la projecció del Documental "Invierno en Bagdad" al cinema Truffaut. Abans de l'inici de la pel·lícula van intervenir el professor d'Història del Cinema Àngel Quintana i Kahtan Al Ani, l'ajudar en la producció del documental que va fer de traductor i mediador amb les víctimes que van permetre que es filmés el seu testimoni. Ja les explicacions de Kahtan van introduir el públic poc nombrós de la sala, com no és estrany en aquest cinema i com ve essent habitual en els Seminaris per molt interessants que siguin, per molt bon nivell que tinguin, que s'organitzen en els nostres dies arreu. Doncs bé, Kahtan com a persona iraquiana i locutor de la ràdio nacional en el moment de la invasió nord-americana (que fou destruïda) ens va parlar del procés de filmació sobre el terreny, de la seva gran dificultat degut al rebuig que produïen els estranys (tots aquells que no fossin familiars) i més encara els occidentals i periodistes que al seu parè no estaven aconseguint res ensenyant les imatges només per a lucre econòmic personal. Ens va parlar dels casos concrets, de la seva família, del seu exili, dels seus companys de professió, de morts, ferits, de gent sense futur… va ser entrar en un altre món, un món que sabem que hi és i que nosaltres, dic nosaltres per referir-me  un grup de gent al qual em sento més pròxima ideològicament, ja hi pensem però no amb la intensitat i l'assiduïtat amb la qual ho hauríem de fer, de cop un gerro d'aigua freda al cap. Els meus problemes, els problemes de les persones del meu voltant són tant petits comparativament encara que ens afectin d'una manera real, són molt més petits, i sovint força banals.

El documental era realment emotiu, era gairebé impossible aguantar les llàgrimes, i també impossible no sentir-se enfurismada amb la societat i fins i tot amb la petita part de culpa que em correspon com a persona que no està passant per una misèria tant gran i injusta com la que passen ells a dia d'avui a les portes d'Europa, i que no fem prou… no, no fem prou. No intento culpabilitzar-me sinó simplement expressar la sensació de tristesa, desolació, ràbia… més d'un vegada vaig tenir ganes de fotre un cop de puny al respatller de la butaca del davant… quina impotència. Quan veus aquest documental, i d'altres de lloc diferents i per causes diferents, et sents impotent i que formes part d'una societat amb la qual no et sents identificada, en canvi ets conscient que aquella víctima podries ser tu. No ho pensem massa això, ho no ho pensen massa les persones que caldria que ho pensessin. És la història de sempre, els que vàrem anar a veure el Documental, els que hem assistit a les conferències, els que pugueu llegir això… no és res que no sabem, no és res amb el qual no estiguem d'acord. Només escolta aquell que vol saber, i com fer que aquells que es posen la bena als ulls per no veure-hi voluntàriament els hi caigui? Com fer que els que es deixen manipular, per les persones poderoses i interessades, adquireixin el seu paper de responsabilitat i consciència? És certament difícil, però poc a poc que diuen, és molt bonic pensar amb un món força diferent al d'avui però massa utòpic per fer que la gent es mobilitzi en massa de cop i volta i capgirar-ho tot, son necessàries petites passes d'uns quants, perquè uns altres si sumin i poc a poc caminar… caminar cap un món millor, més just. Tant de rotllo per recomanar que qui tingui la oportunitat de veure "Invierno en Bagdad" que ho faci, es centre en les víctimes més fràgils, en els nens.

 "Selecte de lectures", Modest Prats, professor de Filologia catalana, UdG:

Modest Prats ens va delectar amb la lectura de fragments de  textos que expressen bé el sofriment, el dolor humà… "el llibre de Job", "Els germans Karamàzov" de Dostoievki i "La pesta" d'Albert Camus. Una delícia de text que ens van passar. Com m'agradaria escriure igual de bé, com m'agradaria ni que fos llegir en públic com ho fa el professor Modest Prats.

"Traces del dol(or)" Xavier Antich, professor d'Història de les idees estètiques, UdG:

Tinc molts apunts d'questa conferència així que hauria de fer gairebé una tasca de recomposició i redacció molt treballat, i com sabeu els que teniu bloc, i si més no jo ho faig així, escric segons em va vinguen al cap, aquest cop amb les notes fetes a l'agenda al costat, això si. Per tant escriure unes quantes idees, potser inclús desvinculades unes amb altres, però perquè pugui quedar recollit el to i la voluntat primordial que jo he entès que volia deixar anar el professor Antich…

Ell començà parlant d'unes fotografies velles que va trobar a Berlín un cop ja caigut el mur… partint d'aquí ens parla dels artistes d'aquell moment, incís noranta, que es donen compte que s'ha de fer visible l'horror viscut i l'oblit, s'obre la porta a l'obsessió pel passat. "Quan els llibres cremen, al final la gent cremarà". I fruit del treball col·lectiu que es va fer del dol es va poder "convertir el rastre (passat) en traces (futur)",  és a dir no només recordar sinó treure'n una  lliçó. "El passat amb una ferida oberta es converteix en un trauma" (Freud).

En molts llocs on hi han hagut guerres s'han convertit en testimonis desoladors de l'oblid, del silenci, on no va guanyar ni uns ni altres amb el pas del temps sinó l'oblit, aquests son els rastres que no han esdevingut traces. I va parlar del cas de les guerres espanyoles, tot introduïnt obres d'artistes com ara un quadre de Tapies del final de la dictadura "Companys".

Però després va arribar el moment de la "instantanïetat de la violència" amb l'arribada de la fotografia digital, és com una "necrofilia col·lectiva de la mort en directe", "un excés d'imatges que provoca una insensibilització", amb l'abundància d'imatges colpidores que arriben des del Pròxim Orient cada dia, no hi ha temps per fer el treball del dol, només passa una imatge rera l'altre. Fins i tot hi han hagut treballs d'artistes que han intentat denunciar la impotència de les imatges.

Així el fotoperiodisme – documental s'havia convertit sovint amb una fotografia freda, forense, comptable, fins hi tot es fa una artització – bellesa de l'horror. "com pot l'art, pràctiques artístiques, apropar-se a l'horror sense ser còmplices d'allò que denuncien?" es preguntava Xavier Antich.

Altre cop apareixen una avançada d'artistes que eren conscients de la  necessitat del treball del dol, i de combatre el no-res que suposa l'oblit. "Les imatges no són memòria per simple contemplació sinó que s'ha de treballar sobre les imatges", i per parla-nos d'aquesta nova idea ens parla fonamentalment del treball de Richter. Richter ,artista polonès, presentar 15 pintures al 1987, formaven un conjunt, que es titulaven "8 d'Octubre de 1977", uns esdeveniments ocorreguts feia 10 anys, la mort de 4 membres i dirigents de la RAF, els cossos havien estat trobats a les seves cel·les, segons versions oficials, suïcidats. Pintar a partir de fotografies originals del moment de la detenció o a partir de les  fotografies forences de fonts policials, aquesta fotopintura és totalment grisa i intenta anar més enllà de la fotografia introduïnt difussió per tal que la imatge emergeixi.

Bé, més o menys la conferència va anar per aquí, molt interessant també… però potser una mica més allunyat dels meus interessos, poc artístics, però amb això dels assassinats de la RAF va donar en el clau…

com que m'allargava tant he pensat en escriure una segona part…

Berta

[@more@]

Tweet

 

Que tinguem sort 

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l’harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t’ha mancat
en mi… (Lluís Llach)

Cançó a Maltha:

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.
Fem el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres grocs de lliris, verds de pau,
sento, com si em seguís, el teu batec suau.

I escolto la teva aigua tremolosa i amiga,
de la font a la mar, la nostra pàtria antiga. (Lluís Llach)

Mi Caramelo; 

Que linda que estás, sos un caramelo
te veo en el recreo y me vuelvo loco,
todas las cosas que me gustan, tienen tu cara
y espero los asaltos, así juego a la botellita con vos,
mi bomboncito.

Y ha pasado mi hora, quién robo mis años,
cambio a toda esta familia por un segundo con vos,
si te veo ahora, aunque termine en un hospicio,
tomo una botella…y juego a la botellita con vos. (Bersuit)

Sentados en corro merendábamos besos y porros
Y las horas pasaban deprisa entre el humo y la risa.
Te morías por volver "Con la frente marchita" cantaba Gardel
Y entre citas de Borges, Evita bailaba con Freud.
Ya llovió desde aquel chaparrón hasta hoy.

Iba cada domingo a tu puesto del Rastro a comprarte
carricoches de miga de pan, soldaditos de lata.
Con agüita del mar Andaluz quise yo enamorarte,
pero tú no querías más amor que el del Río de la Plata.

Iba cada domingo a tu puesto del Rastro a comprarte
monigotes de miga de pan, caballitos de lata
Con agüita del mar Andaluz quise yo enamorarte,
pero tú no querías otro amor que el del Río de la Plata.

Y no volví más a tu puesto del Rastro a comprarte
corazones de miga de pan, sombreritos de lata.
Y ya nadie me escribe diciendo:
"No consigo olvidarte, ojalá que estuvieras conmigo en el Río deLa Plata"

(Sabina)

[@more@]

Tweet

                                                     (sabessis bé, Lluís Llach)

• Sabessis bé com ploren les paraules
• del nostre vers que no podrà acabar-se mai,
• com s'esmunyen i fugen del pentagrama absurd,
• des que tu no hi ets, absurd,
• des del teu enyor, absurd.
• Et dic adéu des de l'immens silenci
• de cada indret on hi ha el teu somriure nu,
• que il·lumina i perfila l'espai de solitud
• on servo els acord per a tu
• d'un cant que se'm torna mut.
• Mai, ben segur que mai,
• res no tindrà l'encís del moment conviscut.
• Per molt que el temps em doni
• el do d'un altre somni,
• viuré captiu del goig de la memòria
• i les paraules, el fil per estimar-te.
• Tant se val si no fem els camins
• que havíem previst recomençar,
• els teus versos als llavis amics seran
• vaixells per l'ample mar,
• tan pitjor és la certesa infinita
• de no poder prendre't més la mà,
• l'enllaç d'amor del teu mirar.
• Et dic adéu sabent-ne la resposta,
• allò que estimes sempre t'ha d'acompanyar,
• i així, fràgils, els gestos omplen de llargs ressons
• les blanques parets del buit amb l'ombra del teu dibuix.

[@more@]

Saber acomiadar-te d'algú, o alguna cosa, quan la recança et marca el pas feixuc cap un adéu no volgut. Saber-ne no se'n pot saber. Seria absurd, i tant absurd, trobar-se en una estació de tren perduda esperant el vagó que ja a fet camí cap a altres contrades, i tu asseguda en un banc tot absorta a estones en el record que et condueix a una sensació de melancolia paralitzadora, i d'altres moments et veus imaginant un futur concret que et dol, per què s'està perdent la possibilitat que pugui ser. L'amor no gaudit o perdut és el que produeix més versos de passió delirant, d'enyor i de sentiments profunds que busquen la manera d'entafunyar-se entre les paraules del nostre llenguatge que una vegada més, quan més el necessites, se't fa evident quant n'és de breu el seu repartori. Llavors pensem que potser, per tal de no defallir i haver d'empassar-nos-ho, potser ens queda l'esperança de poder recorre a algun mode d'art, però quan no pots compondre res inèdit, t'agafes al vers, la prosa, la melodia… d'algú altre que intueixes ha sentit el mateix que hom pateix avui en les seves carns.

Trobar-se estirada a plena nit, i entre sons descobrir que el seu record envaeix la cambra i empapa el llençol d'humitat, i sents de cop la necessitat de fer corre les gemmes dels dits tot cercant per la immensitat del llit doble l'espai que ahir va ocupar el seu cos. I recordar fins el mínim detall la silueta del seu pit nu, les formes del seu ventre i la seva 'cadera'. I regirar-te un cop i un altre entravessada, però ja estàs perduda entre somnis barrejats amb records. La seva olor, el seu moviment, la seva presència, els seus llavis… el plaer compartit. I llavors sentir la solitud en la seva màxima expressió. Optes per acariciar-te impúdicament el teu cos, i dubtar entre complaure el desig de deixar que una llàgrima es perdi entre el cotó o fer l'esforç per tornar-te a submergir en l'inconcient, pro només fins la pròxima mitjanit. Certament les nits de sexe són les que més es troben a faltar, perquè t'agafa de sobte, a soles, i recordes el plaer de l'amor compartir, el gaudir, les carícies i abraçades tendres, els massatges sensuals i relaxants… la veritat és que la persona que estimes amorosament la trobes a faltar en molts moments, però l'únic moment en què és insustituïble és alhora de donar-te el cos i l'ànima unides. Tots comprenem que volia dir Sabina amb el " y tardé en olbidarla 18 días y 500 noches".

Berta

Tweet

[@more@]

Tweet

[@more@]

Tweet