berta

Vivim en un món en el qual és molt fàcil sentir-se infeliç, i no em refereixo a la falta de la felicitat en majúscules que molts ja hem acceptat que és un miratge, que no és altre cosa que la simple recerca constant d'una millora, un motiu pel qual seguir lluitant. No em refereixo això, sinó a la infelicitat que ens porta a sentir un dolor intens, una solitud esfereïdora, una incomprensió de tot i de part de tothom fins i tot de nosaltres mateixos, consultes de terapeutes desbordades de clients i molt i molts altres que viuen el seu dolor personal en silenci o autonegant-se'l diàriament.

Seria raonable afirmar que per assolir un grau de felicitat acceptable ens cal en primer terme tenir les necessitats bàsiques cobertes (menjar, un sostre, una família, sanitat, ensenyament, feina… ) en la societat occidental aquests requisits mínims estan sobradament complerts, tot i que avui en dia el dret a l'habitatge està essent trepitjat per especuladors immobiliàris. Però és cert que apart d'algunes bosses de població marginada, que massa sovint volem ignorar, l'àmplia majoria dels ciutadans del que s'anomena primer món, gaudim sense masses complicacions d'aquest benestar general. Per exemple, gastem molt més percentatge de les nostres nòmines amb oci i aparença que no pas en alimentació.

Llavors, sembla que aquests països "afortunats" haurien de ser habitats per persones felices, acomodades… doncs com ja sabem tots això no és cert. Una de les raons és perquè "no és més feliç qui més té sinó qui menys desitja". Ens hem convertit amb una societat que està llençada en espiral cap el consumisme, l'individualisme, l'aparença de recipients buits, les últimes generacions de tot, el que està de moda i el disseny. Lliurats al plaer momentari que no costi ni esforç ni sacrifici i al reconeixement social basat en valors molt baixos com l'aspecte físic i el poder adquisitiu. Enlloc de fer-ho en la bondat, generositat, esforç, compromís, saviesa… Aquest és un dels nostres problemes però ni molt menys l'únic.

Molts no estem gens d'acord cap on va la nostra societat però com que em crescut en un món individualista on el compromís, la solidaritat, l'associacionisme… no han estat valors inculcats en les noves generacions, precisament per la falta de mancances bàsiques que fonamentessin tots aquests valors ara ens trobem desemparats. Què fer conta una societat donada que no ens agrada? Com fer-ho? Per on començar? Molts em respondrien a aquest escrit i tu què fas? doncs res, només em compadeixo però per altra banda crec que és possible el canvi, encara hi crec, crec que podem engendrar, i mai millor dit, una nova generació amb uns valors nous basats en tot allò que és respectable i admirable del fet de ser humans, abans que es desintegri del tot, perquè si les coses segueixen així seran molt més respectables els animals no-racionals o fins i tot el món vegetal que no els anomenats animals racionals que poc sovint racionalitzen.

Berta

[@more@]

Tweet

Vaig dir que tornaria i ho he fet, amb una miqueta de retard però no tinc internet molt a l'abast. El primer que he fet ha estat canviar la cara del meu bloc, feia més per mi el color gris fosc però com que ha passat força temps des de que aquest era un lloc de visita habitual i on s'hi bullia alguna mena de cosa… després d'una llarga pausa d'aquest recó que li havia provocat un deset de paraules, ara ressorgeix de les cendres? o millor, dels records, les il·lusions i la passió que comença a créixer per assolir el miratge de la llum des del fons del pou.

Estic segura que no serà com abans quan molts dels companys de la universitat entraven als blocs més de dos cops el dia, l'Ulcus, l'Agustí, la Puput, la Llunacreixent, David, la meva estimada Joaquima etc. queden aquells temps enrera però ara no busco anar més enllà de la meva intimitat amb el teclat i les meves paraules intentant expressar els meus pensaments a raig, inquietuds o simples xarrameques però… el nou camí ha començat.

Berta

[@more@]

Tweet

properament remprenc el bloc! esteu preparats? jo si.

petons i fins molt aviat

[@more@]

Tweet

Torna un dia d’aquells dolents, un dia dolent que no se sap quants dies pot durar, on no sap on ets però tens clar que no t’agrada. On no saps ven bé on vols anar però necessites fugir endavant. Menys mal que és endavant cap on vull fugir, endavant i probablement també així aconsegueixi anar amunt. Per tant un dia dolent, dur, però pot ser positiu

Després d’haver volgut o hagut de fer una parada ara crec que necessito seguir lluitant. La pausa mental l’he fet en un lloc que m’ha donat comoditat, rutina, vulgaritat… era tranquil i saludable per a mi però de cop i volta m’està corroint per dins. Aquesta parada, pausa mental, aïllament produïda pels fàrmacs i un feina sense incentius, objectius, sense que em desperti cap interès més enllà del minso sou que cobro cada 30 o 31 dies, ja no em compensa.  

La Berta que era fa uns pocs mesos torna a rugir dins meu, torna a sentir ganes de cridar i somiar, volar sobretot volar. T’he ganes d’il·lusionar-se amb un demà increïble i amb un dia a dia millor. Vol tornar a llegir, devorar el diari tot apassionant-se, enrabiant-se i emocionar-se, seguir lligada a l’activitat acadèmica, perdre’s de nou pels passadissos de Lletres, tornar a creure en la política, tornar a vibrar per la Filosofia. Vol continuar somiant en ajudar a canviar el món a millor, o aprendre a mirar el món que admira cada dia de més a prop, somia en dedicar els seus esforços i brindar les seves habilitats i coneixements a aquesta societat a la qual vol tornar a sentir-se part. Sóc llicenciada en Història i tinc ànsies de més coneixements i vivències acadèmiques.

Crec que m’hauré de tornar a tirar a la piscina molt aviat, perquè aquesta botiga és com una capsa de mistos per la meva ment… les meves neurones estan avorrides, i les meves ganes i il·lusió comencen a créixer i créixer… i no crec que les pugui aturar. 

[@more@]

Tweet

Astronòmicament fa dies que l’equinocci es va produir, quan el Sol va creuar l’equador celeste passant de l’hemisferi nord al sud. La declinació solar passava del zero a negativa. Molts arbres es van començar a preparar pel fred hivern perdent la seva clorofil·la esgotada per les altes temperatures d’estiu.

Enguany l’Octubre s’ha volgut mostrar polifacètic, es va presentar amb tempestes que provocaven riuades i així va aconseguir diferenciar-se de l’estiu, tot nodrint terres seques que pagesos i boletaires desitjaven amb delit. Ha produït els seus fruits selectes com els moniatos, les figues, les castanyes… però alhora molts matins ha sabut ser assolellat i càlid per intentar ser més estimat per gent de ciutat, que després de les vacances i de nou cabussats en la rutina, sempre se l’han mirat de reüll.

Ara els terres ja són inundats de fulles seques, aquestes són de siluetes perfectes, d’aquell color grogós encisador i amb la seva textura rígida però alhora esmicoladissa. Aquesta imatge que gairebé no es pot descriure amb paraules nobstant no deixar de commoure poetes i pintors, d’avui i de sempre, ni passejants observadors i nostàlgics d’aquí, d’allà i d’arreu.

Finals d’Octubre són els meus dies predilectes, sento que formen part de mi, i lluny de creure gaire en els horòscops, sento que algun tipus de quelcom enllaça la meva data de naixement amb la meva devoció per aquests dies, per aquests paisatges, per aquests fruits, per aquesta olor… per la seva nostàlgia, i pel contrasentit d’arribar a la maduració i la caiguda però alhora sentir la il·lusió, tot i les tristes llàgrimes, en el recomençar de la vida.

Dies de bellesa incalculable, dies per gaudir-los al màxim sense perdre un sol instant per enamorar-nos de la imatge de veure la seqüència de la vida, que incansable va fent el seu cicle vital. I avui és l’últim dia d’Octubre, i toca acomiadar-me d’ell amb recança com sempre però enguany més encara per no haver sabut gaudir-lo prou. Ara bé, l’estaré esperant altre cop que torni amb candeletes i sabré consolar-me amb la primera quinzena de Novembre… ja que el cicle va fent tranquil, però al seu ritme.

[@more@]

Tweet

Noves experiències que provoquen vertigen

em reboten d’un cantó a l’altre.

Amb un sol instant m’empenyen

des d’un llac cristal·lí i amable

fins les ombres més espesses i incertes.

És potser millor la calma de la vida en letargia?

Aquest dubte m’assetja cada cop que el temps

s’accelera en direcció al precipici, a l’infinit.

I l’ànima m’oprimeix el pit, la respiració s’ofega.

Després de l’angoixa i assecades les llàgrimes,

tot el desconcert s’esvaeix,

empès per un aire de mar amb xiulet subtil,

farcint tots els buits de sentit.

Llavors torno a comprendre

per què vaig decidir arriscar-me a viure.

Segueixo, i seguiré, precipitant-me amunt i avall,

amb el cor insegur, intranquil i sabent-se feble.

Esbardellant il·lusions i utopies

contra fermes encluses, excessivament pragmàtiques.

Creient en ideals harmònics que m’encisen

i de nou em bufetegen, recordant-me que són miratges.

Tanmateix qui pot escollir la drecera de la vida?

Pujaré fins als núvols, per molts pous que apareguin.

Esbataneré el refugi, per molta pols que hi entri.

Mouré la ruleta, per molta mala sort que tingui.

Així, entre fútils i artífexs de móns imaginaris,

entre munts de pinces oblidades en racons estratègics,

entre fragàncies de flors nascudes en llacs màgics,

entre abraçades, somriures i mirades amplies…

Només així, és possible que un bon dia

entri rodant per sota la porta una nova il·lusió,

d’un color indecís entre verd i blau,

que ho amararà tot d’acords de Bach a tot volum.

.

Cert és que tornaré a plorar, patiré més encara…

i els silencies em fan més mal avui que ahir.

Però juro, encara que a voltes sembli que dubto,

que he entès que val la pena.

[@more@]

Tweet

Bones! La gent em diu que tinc el bloc una mica abandonat és cert, pobret! De fet ell se’m queixa tot sovint quan el vinc a veure… La veritat és que tinc ganes de tornar a escriure de nou però han estat dies plens d’alts i baixos, pro sobretot de molts principis, emocionants però aterridors alhora. La gran majoria ja sabeu a quins principis em refereixo, com la nova carrera, el pis, el buscar Feina… alguns pocs sabeu que també hi han altres principis, més emocionants i més aterridors encara!.

En fi, que tot això ha demanat molt de mi i el què he escrit no era per posar-ho aquí. Per tant ara tenia el handicap d’haver de penjar algun text quem semblés mínimanent decent… això encara retardava més la meva reincorporació, per tant he optat per escriure com si fos un mail lleuger a qualsevol amic; així, bones a tots!! alguns de vosaltres comenceu un nou curs, molts l’últim i pocs el primer, una nova vida en matrimoni, nova parella o recuperada solteria, una nova vida fora del món acadèmic, altres projectes a mils de quilòmetres d’aquí… bé amics retrobats, jo aquí seguiré i prometo que amb les mateixes ganes que abans. Però això si, us adverteixo que tot i que mai oblidaré el meu adjectiu d’historiadora segurament la Filosofia anirà fent el seu raconet.

[@more@]

Tweet

Fent camí cap un lloc encara per acabar de concretar, sento que aires renovadors vinguts de nou, m’embolcallen. Ha estat el compedi entre xocar contra ells i l’acollida que el jo confús els ha sabut oferir. Ja bufaven, ja existien, no són sorgits del no-res… La versió més il·lusa dels meus pensaments m’haurien pogut fer tenir l’esperança que abans només corrien per llocs llunyans inaccessibles a la meva capsa física, però ara entenc que ignorava que corrien inútilment al meu voltant, es trobaven a recés del meu enteniment, era cega davant d’ells.

Ara percebo com intenten acariciar-me la pell de forma tímida, lenta, són simples insinuacions en augment que aconsegueixen captivar-me, s’escolen dins la meva bombolla, fins aleshores opaca i immune a les crides del coneixement, entren per cada porus del meu ésser per acabar penetrant-me profundament a tots nivells. Són vagues, com petjades fetes a peu nu sobre la sorra d’arran d’aigua desdibuixades per les onades persistents. Són fluixes, febles, però hi són. Les he pogut entreveure tot i la meva vista malalta.

No seria estrany deixar-se endur per la tristesa del temps perdut, pels aires no sabuts caçar per falta d’encert, per la meva impossibilitat de poder arribar a veure-hi tant clar com molts altres. Però tot això no ha de poder arravatar-me la il·lusió que em provoca haver ensopegat amb l’antídot que t’autoritza començar a gaudir de la melodia que composen aquests vents, vinguts des dels inicis dels temps però nous per mi, quan freguen la meva cara, fan estralls dins el meu cap rovellat i finalment troben resguard dins l’ànima. I llavors tot haa canviat. La percepció de tot ha canviat.

Sento que se’m ha permès passar a una nova pantalla de les dimensions de l’existència, potser per uns és molt poc i fa temps que la van superar amb passes de gegant, però jo sóc immensament feliç de tenir l’oportunitat d’accedir-hi. Tinc ànsies de descobrir si aquesta m’obrirà la porta cap un demà altre cop nou, on tot es torni a reconfigurar dins els meus ulls. Fa por pensar que potser un dia descobriré que la meva màquina està al màxim del seu rendiment, però mentrestant només puc sentir gratitud sincera, sense vanitat, per haver tingut la sort de sentir l’empenta de fer un nou pas.

[@more@]

Tweet

…“En el moment en què em va semblar que l’espai al meu voltant es fragmentava en conjunts triàdics de Cantor la silueta va desaparèixer i el silenci va ser total. No sentia ni la meva pròpia respiració i aleshores vaig entendre que jo m’havia convertit en l’espai. Jo era l’univers i l’existència fenomènica, les microestructures espurnejants que apareixien, i jo sentia meves, produint-se a l’interior del meu cos, cadascuna de les aparicions com cadascun dels seus cessaments. Aleshores em va posseir un desig intens de desaparèixer, de fondre’m en un no-res lluminós, actiu, vibrant de potencialitats perpètues. La lluminositat es va fer encegadora, l’espai al meu voltant semblava explotar i es va desfragmentar en parcel·les de llum, però no es tractava d’un espai en el sentit habitual del terme, tenia dimensions múltiples, i tota altra percepció havia desaparegut – aquest espai no contenia, en el sentit habitual del terme, res. Vaig romandre així, entre les potencialitats sense forma, més enllà de la forma i de l’absència de forma, durant un temps que no vaig saber concretar. Després tot va apareixer en mi, al principi gairebé imperceptible, com el record o el somni d’una sensació de pensantor.” …

És d’un autor consagrat, no importa quin.

[@more@]

Tweet

Mai ningú m’ha fet sentir tant bé,

i potser mai ningú podrà fer-me sentir millor.

Qui em tornarà a mirar amb els seus ulls

plens d’alegria. només pel simple fet de veurem?

Qui tornarà a sostenir la seva existència contant els dies

o les hores que manquen pel nostre rencontre?

Pocs entenien la profunditat de les nostres mirades,

la intensitat de les nostres abraçades,

la complicitat dels nostres somriures,

però tampoc ens feia falta, perquè era nostre.

No es va portar bé amb tothom,

pel seu caràcter i per la seva ment envellida,

però jo el vaig intentar entendre,

i sobretot el vaig perdonar sempre.

Ens varem començar a estimar sense necessitar-nos,

i de tant que ens estimàvem ens varem començar a necessitar.

Ell estava sol a la seva manera, jo ho estava a la meva.

I ens varem donar les mans, tot i les distàncies, varem estar junts.

Tinc el mateix caràcter i la seva sang.

Tinc el record de les seves paraules, dels seus ulls, de les seves mans,

la seva pell i el seu somriure… em va donar moltes coses.

Forma part de mi, i per això ara crec en un tipus d’immortalitat.

Sovint penso en ell i amb ell,

Sovint camino per ell i amb ell.

Em va deixar una mica de la seva vida tatuada a la meva,

i no me’n vull despendre mai, és un tresor.

Jo li vaig poder fer companyia els últims anys de la seva vida,

ell me’n farà la resta de la meva.

[@more@]

Tweet